NOCTURN IMPERI

Encara més?
No, n'hi ha prou. Dissoltes
aigües, quan el joiell de foc es trenca.
Més enyorada perla, molt subtil
la blancor d'una esquena, aquest llampec
de la neu al teu ventre, al teu cos tebi,
daurat com la tardor quan mou fogueres,
meu ja per sempre dins la nit dels cossos,
aquesta llum del meu record, encara
més meva perquè un altre cop els ulls
creen aquesta llum, d'aram, de coure,
l'eina viva del cos, diamantí.
Cisell de foc, de neu. L'aigua ¿és la seva
claredat transparent? Dissoldre's l'ànima
com al pou d'una mina. L'home sap
els paranys de la llum, del cos. La música,
amb tanta claredat, no ens farà orbs,
però dements qui ho sap? Poser un corrent
i perdre-s'hi. Els primer compassos diuen
l'inestable, el secret, allò que espera,
secret com una fulla de tardor,
però secret mortal. ¿Qui ho sap? ¿La pell
dels amants, tota sol? ¿Potser les fulles,
verdes de tanta llum? ¿El sol, que mou els arbres?
Perquè, si tanco els ulls, és la planura
unes aigües vivents, un extermini,
raïm de la verema, quan els ors
afeixuguen els ulls. Més foc, el ventre,
un imperi marí. Com quan les cordes
del violí, reclam d'un vast reialme,
obren un tema, i és com si esquincessin
el cos, cortina negra, boca
d'escenari oblidat. Absents orquestres.
Aquesta tebior —i és como un pany
buit de paret la vida a la mirada,
els ors del mur humit—, quan, cos amb cos,
amb ales de grifó, que tant bateguen,
el pit batega, i és l'alè, i les fulles
amb el mateix soroll es mouen: sol
amb sol, apoteosi. Lluen carros.
El decorat potser. Aquest bec de porpra.
De quin país? De quin foc de cruïlles?
Quina tardor o hivern esquinça els cossos?
Cordes pinçades, més subtil claror
filtrada als ulls. Deixeu-me. Sí, la música,
talment un cos amb llum de pleniluni,
l'últim abisme, el fons dels fons, les aigües
que molsoses es clouen quan un cos,
diamantí com l'aigua, es fa silenci.