SI ET CRIDA EL CEL, SI SENTS QUE ET CRIDA EL CEL

Si et crida el cel, si sents que et crida el cel
com en crida d'abisme, per xuclar-te
cap amunt, cap avall, on s'enfosqueix
la cabellera de la neu dels astres
o la gelor escamosa de la nit,
o si, encara més fort, ets tu mateix que et crides
i no et pots pas deixar de sentir, amb veu tan aspra
com a l'orella pàlida d'un sord,
o tan insidiosa i nua com una aigua
que la lluna fereix amb claror de destral:
si et crides cap al centre de tu mateix, si sents
que tot aquest cridar-te és trobar un centre
i el nus de llum que ets tu se t'apareix;
si, des de dins de tu, et criden, quan et drecis
¿veuràs potser aquest somni que ahir vaig somiar?
Veure no és el mot precís: no el veia,
sinó que jo mateix era el meu somni.
No que em veiés a mi mateix, sinó
ser alguna cosa que era jo mateix.
El tema de les aparicions
és el tema del jo. Però aquesta vegada
no veia una concreta identitat:
no se m'apareixia cap imatge,
No em desdoblava, no mirava. Era
un estat nul, el negatiu del viure,
el silenci del riu despoblat d'aigua,
la claredat d'un cel que es despulla del blau
i encara és cel: una claror invisible,
sentida com un buit de visibilitat.
És així el llit d'un riu: terra, pedra, repòs
de secall devastat, branca, verda rancúnia
que ha desertat del món vegetal, humitats
begudes per un erm. La llum rebota
i, guaita, tot són rocs i fam i polseguera;
hi viu l'aigua, però. És un terme d'absència,
violent com el sol, que no flueix,
sinó que s'està immòbil. És un ferro encastat,
l'aigua ja deslliurada de ser aigua, pesant
en aquest llit de riu. Com la remor que fa
una aigua que no corre en el llit d'un riu sec.